20.2.12

TREBALL D’ÈTICA DEL PRIMER TRIMESTRE
Toni Conde Molina, 4t ESO B
La intel•ligència és el que ens identifica com a espècies. Gràcies a ella som com som, si no fórem intel•ligents no estaria escrivint açò, no estaríem reflexionant sobre açò. La intel•ligència ens va permetre comunicar-nos amb el llenguatge, construir ferramentes que ens ajudaren a caçar, va inventar la medicina, va inventar l’agricultura, l’escriptura, ens va permetre inventar el sistema de canonades, inventar màquines que facilitaren les nostres tasques, fins al punt en que hui en dia podem viatjar d’un continent a un altre en menys d’un dia, o podem enviar-nos informació de qualsevol tipus instantàniament des d’un punt de la Terra fins al punt oposat. La intel•ligència ha millorat les nostres vides gràcies a la medicina, i ha permés que cultivarem l’art en tots els seus aspectes: música, literatura, pintura, escultura, cinema... En definitiva, gràcies a la intel•ligència hem millorat al llarg dels segles la nostra qualitat de vida. Però no és només això. Sense intel•ligència no hi haurien cultures, no hi hauria llibertat, ni tan sols ètica. Sense intel•ligència no existiria l’ésser humà tal i com el coneixem. De la intel•ligència, com s’ha pogut observar, serà del primer que parlaré.
La intel•ligència ens permet ser lliures. L’ésser humà ha de ser lliure per a desenvolupar-se plenament com a persona. Perquè sense llibertat no som res. A l’època feudal els llauradors necessitaven de la religió les ganes de viure perquè si no fóra per la promesa de salvació, la seua vida seria una no-vida, una vida sense llibertat sotmesos al treball del camp per a pagar les rendes del senyor feudal. Clar que, eren altres temps. Però igualment hui en dia necessitem de la llibertat per a poder ser feliços i desenvolupar-nos com a persones. Serà la llibertat el segon tema que tractaré.
Finalment, per a acabar el meu treball, parlaré sobre què és l’ètica. Resumint-ho, ha de quedar clar que l’ètica és una reflexió racional sobre la moral. El propòsit de l’ètica és crear una societat més justa on el total de la humanitat tinga un projecte ètic comú, per a evitar que hi existisquen actes dolents, per a tindre unes normes comunes de convivència que permitisquen el correcte desenvolupament de les nostres vides i per a que aquestes normes servisquen per a trobar la felicitat de les persones.
Bé, dit això, comence a parlar de la intel•ligència. A primera vista, la intel•ligència és un avantatge, com he remarcat al principi del treball, però no obstant això, “gràcies” a la intel•ligència, també han existit figures com la d’Adolf Hitler, la de Benito Mussolini o la de Francisco Franco. Gent que assassinà milers de persones pel simple fet de tindre un pensament diferent, quelcom que tenint en compte la nostra capacitat intel•lectual és lògic. Pensem-ho bé. Som l’espècie més intel•ligent del món i ens en vanagloriem. Però sent l’espècie més intel•ligent del món, hem sigut capaços de permetre genocidis, guerres sense sentit i un munt de misèries que ens podríem haver estalviat.
Fixem-nos en el cas de Hitler. Tots sabem que la crueltat més gran (millor dit, la crueltat “insígnia”) del nazisme va ser el genocidi de jueus. Els jueus. Gent que no havia fet res de res. Però absolutament res de res. I no obstant això, més de sis milions d’ells van morir durant la Segona Guerra Mundial. No solament els jueus van sofrir el nazisme. Els gitanos, els eslaus, els comunistes, els homosexuals, i fins i tot els discapacitats! I el pitjor de tot açò, no és únicament que hi haja una persona, com Adolf Hitler, que siga capaç de pensar totes aquestes atrocitats. És que no va donar cap colp d’estat. El Partit Nacionalsocialista dels Treballadors Alemanys, millor conegut com el Partit Nazi, va guanyar les eleccions. És a dir, Adolf Hitler va ser capaç d’enganyar tot el poble alemany, i va aconseguir que gent donara suport a la seua dèria, a la seua bogeria imperialista on una raça ho dominaria tot i no hi haurien ni jueus, ni gitanos, ni discapacitats, ni res que no fóra del seu gust. Tot cal dir-ho, Hitler va enganyar el poble, així que els enganyats, al principi com a mínim, tenien la seua “excusa”. Però més tard s’havien d’adonar del que ocorria, i tot i això el nazisme seguia tenint gent que li donava suport (hui en dia encara existeix el neonazisme). En aquell moment, de què ens va servir la intel•ligència, em pregunte jo?
O també podríem parlar d’actes que en un principi eren positius per a l’existència de l’ésser humà que més tard es pervertirien i acabarien convertint-se en perjudicials. Agafem com a exemple la Revolució Russa de 1917, que va alliberar el poble rus del tsarisme, però que al final en lloc d’acabar sent el poder del poble, va acabar sent el poder de Stalin, amb una mena de despotisme il•lustrat, tot per al poble però sense el poble. Llavors, com és que un projecte tan engrescador com el de la URSS, que prometia el poder del poble, va acabar convertint-se en una dictadura amb l’arribada de Stalin? M’explique:
El marxisme, exposat a finals del segle XIX per Karl Marx i Friedrich Engels, va analitzar les fases històriques de la humanitat i les va classificar, concloent que l’època de la què van ser contemporanis era l’època del capitalisme. Defenien que més tard el proletariat, classe oprimida per les classes privilegiades que tenien els mitjans de producció, es revoltarien, socialitzarien els mitjans de producció i tornarien a una nova fase comunista. Aquest procés va tindre lloc a Rússia durant la Revolució Russa, on Lenin va modificar alguns punts de la teoria marxista, donant lloc a la ideologia (encara vigent) marxista-leninista. Però tot se’n va anar en orris quan va arribar Stalin, perquè va convertir la URSS en una dictadura on el poder no era del poble, era seu i dels seus amics del PCUS, on els que tenien un pensament diferent eren perseguits i condemnats, on van morir moltíssimes persones, on (a l’igual que en el nazisme) moltes persones van seguir la seua ideologia a pesar de l’evidència de no ser justa. La URSS es va omplir de fotografies de Stalin i la seua figura ho impregnava tot, mostrant la seua egolatria i les seues ànsies de poder. Un altre cas on els ésser humans ens hem deixat la intel•ligència en algun lloc, ja que com he dit amb anterioritat, un procés inicialment positiu, va acabar convertint-se en una cosa negativa gràcies a la nostra “intel•ligència”.
Com hem estat veient fins ara, la intel•ligència es pot utilitzar per a bé i per a mal. Amb tot això de Stalin, Hitler i els règims totalitaris només volia expressar que a pesar de ser la intel•ligència tècnicament beneficiosa, sempre es pot desaprofitar aquest avantatge i utilitzar la intel•ligència per a fins roïns, en resum, utilitzar la intel•ligència per a fer el mal. És un dels dubtes històrics de l’ètica: Per què existeix el mal? La intel•ligència ens permet posar fre als nostres desitjos i emocions, gràcies a l’ús de la raó. I no obstant, la gent segueix fent coses de les quals tard o prompte s’arrepentirà. Beure, fumar o drogar-se són accions que sabem que poden arribar a ser mortals. Però tot i això milions de jóvens, fumen i beuen els caps de setmana.
La intel•ligència ens permet ser lliures també, com he dit als primers paràgrafs. Si no la utilitzarem no seríem capaços de ser lliures, els que aprofitaren la intel•ligència (tot i que no sempre d’una manera positiva, com ja hem esmentat amb anterioritat) ens dominarien. Karl Marx va utilitzar la intel•ligència per a exposar les seues teories sobre un nou món on les classes obreres oprimides tornarien a aconseguir el poder que els pertanyia creant un nou ordre social just i equitatiu. Bé, queda clar, si utilitzem la intel•ligència podem ser lliures. Però el problema en aquest aspecte és saber triar, ja que ser lliure implica poder (i saber) triar. Dit altrament la pregunta de si sabem triar podria transcriure’s a si sabem aprofitar la intel•ligència per a ser lliures.
Dit això: Certament sabem triar? La societat de hui en dia sent una certa passivitat, una apatia, sobre el món que l’envolta. Aquesta passivitat pot provocar que triem malament. Qui no es preocupa per res, i no utilitza la intel•ligència, pot ser enganyat amb facilitat. Es creurà el què li diguen i després, no actuarà d’una manera correcta. Pot ser enganyat, per exemple, per un partit polític, i farà que el voten sense tan sols haver reflexionat ni un poc. Pose com exemple en aquest cas un treballador del sector de la construcció que va ser entrevistat fa poc a la televisió i criticava el fet de què per culpa del neoliberalisme hui en dia tinguérem la crisi que tenim, per tot això de la bombolla immobiliària, però que alhora deia que donava suport al govern d’Aznar perquè durant aquest ell guanyava moltíssims diners, tot i que el fet que ell guanyara tantíssims diners i haguera rebut un crèdit bancari amb cotxe, vacances, garatge i tot incluït va ser una de les causes de que més endavant ell estiguera en la lamentable situació actual.
O també, pot adoptar una postura hedonista. La recerca de la felicitat es du a terme mitjançat el plaer. El plaer és sinònim de felicitat. I per tant, ens droguem. Clar, mentre estàs sota els efectes de la droga, el que sents és plaer, i per tant, a drogar-se s’ha dit! Cal tenir en compte que drogar-se és perjudicial per a la salut, que sembla que moltes vegades se’ns oblide. Eixe seria un exemple del desaprofitament de la llibertat, del no saber triar. Tot siga dit, vist des d’una altra postura, podria ser fins i tot comprensible. La societat de la informació en què vivim provoca estrés, provoca depressions, i moltes altres malalties que mai no s’havien donat (coses del desenvolupament). Tenint en compte totes aquestes coses, podríem comprendre que la gent es drogara per a evadir-se de la realitat. Però clar, és bo que la gent necessite evadir-se de la realitat?. Un altre dels problemes que hem tractat ha sigut la desmotivació latent en moltíssima gent, que no és altra cosa que una desmoralització cap a la vida. És eixe el preu a pagar per una vida rodejada de luxes i comoditats? És aquesta una pregunta que cal repensar-se dues vegades abans de contestar-la.
Un altre punt que volia tractar en açò de la llibertat era el fet de si hui en dia realment som lliures. És a dir, legalment som lliures i tots som iguals davant la llei, i és més que evident que el món occidental ha avançat una barbaritat en aquest aspecte i hui en dia els ciutadans del primer món gaudim d’un munt de privilegis que no sabem apreciar (calefacció, aigua, llum, menjar, casa...). Però al conjunt de la humanitat són moltíssims els estats amb règims totalitaris, els pobles i comunitats humanes oprimides i no és cap novetat els milions de persones que pateixen fam i misèria diàriament. És a dir, si existeix un primer món i un tercer món, és perquè un d’aquestos no té igualtat i no té llibertat, i pense que de molt poc serveix que el món occidental estiga tan avançat si després no som capaços d’intentar arreglar (de veritat) els problemes de les persones que viuen en la pobresa.
I de totes maneres, no m’abstindré de criticar el nivell de democràcia i llibertat que tenim a certs indrets del primer món. Fa poc, al mateix programa en què vaig vore l’entrevista al treballador de la construcció (en concret, el programa Salvados de La Sexta del diumenge dia 13 de novembre de 2011, per a que quede clara la font) un catedràtic d’Estructura Econòmica de la Universitat Ramon Llull de Barcelona, Santiago Niño Becerra, afirmava que la veritable democràcia era poder anar a un banc, demanar un crèdit i comprar-te un BMW i que votar a les eleccions no tenia cap sentit perquè serien els mercats qui decidirien el futur. Obviant el fet de la immoralitat d’aquest home al no trobar abominable que la democràcia siga així, trobe que té raó, i que és una cosa que els ciutadans de la societat occidental no devem permetre. Queda poc per a les eleccions generals i el nostre vot no servirà de pràcticament res perquè seran els mercats els qui decidisquen les polítiques que els estats han de seguir.
Tampoc serà del tot així, perquè una de les moltes característiques de la complexa societat contemporània en què vivim és que el centre del món és el capital, i que molts altres valors també importants no són pràcticament tinguts en compte. Del vot de les pròximes eleccions depén la llibertat de les dones a decidir sobre el seu cos o la llibertat de les persones a estimar-se lliurement a la seua manera. Però el fet què el nostre vot no servisca de res perquè la veritable democràcia siga comprar-se un BMW i tindre diners siga el realment important, trobe que és una cosa lamentable.
Al llarg del meu treball he exposat únicament dos conceptes a tractar, la intel•ligència i la llibertat. Certament trobe que són pocs, però realment si s’aprofundeix a fons en un d’aquestos temes podries escriure perfectament un llibre de molt més dels cinc fulls què consta aquest treball. És per això que considere que puc començar ja a parlar de l’últim punt del meu treball exposant què és l’ètica. L’ètica, si l’hagueres d’explicar en una única oració, de la manera més breu possible per a algú que no ha d’aprofundir en la matèria, la definició hauria de ser aquesta:
L’ètica és una reflexió racional sobre la moral.
Però a l’igual que en tots els camps del coneixement, podem aprofundir. Per als antics grecs, què era moral? Aquestes cinc idees: primer de tot la realització d’una vida feliç; segon, una actitud positiva per a la solució pacífica de conflictes; en tercer lloc, la moral s’ha d’ajustar a les normes de l’espècie humana; en quart lloc, ha d’assumir les virtuts d’una comunitat (ha de prevaldre el bé comú abans que l’individual). I en últim lloc i en aquest punt també coincidia Kant, la moral ha de tindre uns principis de caràcter universal. Com s’aprecia, amb aquesta reflexió racional sobre la moral, sobre que ha de ser la moral, trobem un pensament ètic, una reflexió racional sobre la moral.
Els antics grecs també parlaven d’eudaimonia. És a dir, l’ús de la raó per a que l’individu siga feliç (tot al contrari que les postures hedonistes i relativistes morals, en què el plaer és igual a felicitat i el que és ètic o no depén de la persona o la cultura de la determinada comunitat). Si l’ètica és una reflexió sobre la moral, la conclusió “bona” sobre determinat costum o comportament moral, ha de ser comú per al conjunt de tota la comunitat humana, per tant és en aquest punt on descartes el relativisme moral. I per altra banda, si al reflexionar un poquet descobrim que si ens passem menjant sofrirem malalties de l’aparell digestiu, o que fumant tabac ens podem fotre de valent els pulmons, les posicions hedonistes queden desmuntades.
Una vegada exposat tot i a tall de cloenda, només vull afegir que l’ètica deuria ser el vehicle que totes les persones del món deuríem utilitzar per a millorar la nostra situació. Perquè l’apatia i la passivitat és un mal que ens hem d’estalviar. L’espècie humana deu participar de la seua realitat i aplicar unes normes morals comunes a seguir a tots els indrets del món per a que la convivència siga positiva i beneficiosa per a tots, per a què ningú ho haja de passar mal. Pense a títol personal que deuríem aplicar un nou model econòmic i social en contra del capitalisme globalitzat on no tocara que, com sempre, siguen els que menys tenen els que més ho paguen. O en tot cas, deuríem començar per complir els Drets Humans a tot el món, com a mínim començar per això.