DESCARTES (MATERIAL EXTRAIDO DE FILOXARXA)

Biografia i context
El més important filòsof francès de tots els temps, pare de la filosofia moderna, i iniciador del racionalisme. Va néixer en La Haia, a la Turena, en el si d’una família de la petita burgesia. Tercer fill de Joachim Descartes, conseller al parlament de Bretanya i de Jeanne Brochard, que va morir de part a l’any següent. Després de casar-se de nou el seu pare el 1600 amb Anne Morin, va passar a ser cuidat per la seva àvia, que es va encarregar de la seva educació fins l'any 1606, data en la qual va ingressar al col•legi dels jesuïtes de la Flèche, fundat dos anys abans, i una «de les més cèlebres escoles d’Europa», i les ensenyances de la qual, en particular la filosofia escolàstica apresa de 1612 a 1614, Descartes jutja, no massa positivament, en el seu Discurs del mètode. Abandona aquesta escola i l’any 1616 es troba a Poitiers cursant estudis de dret. El 1618, volent llegir el «llibre del món», s’enrola en l’exèrcit de Maurice de Nassau, príncep d’Orange, i participa així en la guerra dels Trenta Anys. Aquest mateix any coneix a Isaac Beeckman, un investigador holandès, moment a partir del qual Descartes s’interessa per la investigació científica, que uneix la matemàtica i la física.
Per la correspondència de Beeckman se sap que Descartes per aquesta època buscava ja, com havia fet Ramon Llull, un «art general per resoldre totes les dificultats». Trencada l’amistat amb Beeckman, Descartes abandona Holanda i s’enrola a l’exèrcit catòlic de Maximilià de Baviera. El novembre de 1619, a Ulm, segons el seu propi relat, descobreix «els fonaments d’una ciència meravellosa», després d’interpretar el sentit de tres somnis que va tenir la nit del 11 de novembre, data que es considera el punt d’arrencada del seu nou mètode. Segueix de 1620 a 1629 un període de 9 anys de viatges, dels quals cal destacar que, en 1622, adquireix un patrimoni familiar que li permet autonomia econòmica i que, malgrat dur a terme un viatge a Itàlia, no arriba a conèixer Galileu.
Cap a 1625-1627 es troba a París, on serà conegut entre els mitjans literaris, científics i filosòfics, com «excel•lent matemàtic» i perfecte home de món. Entre els seus amics, es compten sobretot Mersenne i el cardenal de Bérulle. En aquest ambient participa en la discussió entre el valor i sentit de la filosofia tradicional escolàstica i els mètodes innovadors de la «nova ciència» que, en aquell temps, es trobava barrejada amb les anomenades «ciències curioses» (màgia, alquímia, astrologia, que actualment en diríem ciències ocultes o pseudociències). Per aquesta època Descartes comença a redactar les Regles per a la direcció de l’esperit (1628) encara que van ser publicades pòstumament. En elles consta ja la coneguda afirmació cartesiana que, almenys una vegada a la vida, convé posar tot en discussió, i el rebuig frontal i total de la filosofia escolàstica i, amb ella, de l’aristotelisme. Enfront de les confusions i ambigüitats de la barreja de la nova ciència amb les ciències curioses, pròpia del Renaixement, Descartes presenta els punts essencials del seu mètode deductiu de raonar, essencialment matemàtic, proposant com ciència ideal aquella que primer justifica el mètode que es fonamenta, el punts essencials de la qual són:

la intuïció,
la deducció,
l'enumeració o inducció i
la memòria o recompte de tots els passos donats.
(Veure una ampliació de l’explicació de les regles del mètode cartesià)
Després d’un important discussió pública, a casa del nunci i davant la flor i nata de tot París, en què exposa el seu mètode, que ell denomina «mètode natural» de raonar, i en què el cardenal de Bérulle li dedica grans elogis i l’anima a desenvolupar una filosofia fundada en aquest mètode, Descartes se’n va a la Bretanya i després, cap l'any 1629, s’instal•la definitivament a Holanda. En aquest país viurà estranyament aïllat, encara que es mantindrà en contacte epistolar amb científics i filòsofs, amb Mersenne sobretot, i canviant contínuament de lloc de residència per no ser trobat, troba la pau d’esperit necessària per desenvolupar les seves investigacions, matemàtiques primer i filosòfiques després, amb la intenció de trobar raonaments filosòfics més evidents que els geomètrics.
L'any 1637 apareix el famós Discurs del mètode, que publica a Leiden, en francès, sense el seu nom, juntament amb tres assajos científics, Diòptrica, Meteors i Geometria, que ell afirma que són assajos fets segons el seu nou mètode. Mentrestant, l’any 1633, el Sant Ofici condemna les afirmacions de Galileu sobre el moviment de la terra, pel que Descartes interromp la redacció de la seva obra titulada Món; en 1635, té una filla (Francine) de Helène Jans, dona que el cuidava, a la qual legitima; en 1640, moren el seu pare, la seva germana i la seva filla de cinc anys («el dolor més gran de la meva vida»). En 1641 publica una redacció en llatí de Meditationes de prima philosophia -iniciades cap el 1628-, juntament amb les objeccions que Mersenne havia pogut recollir prèviament, sobretot de Gassendi i Hobbes, i les respostes de Descartes.
Descartes va sent cada vegada més conegut a Holanda, i més gran és el nombre d’amics, científics i filòsofs que el visiten, però refermen també les crítiques i l’oposició a la seva filosofia. Hobbes el visitarà però no aconseguiran posar-se d’acord; Hobbes s’alinea amb la nova ciència, mentre que Descartes, que no accepta ni la filosofia escolàstica ni la nova ciència, pretén que la seva filosofia arribi a substituir a l’antiga escolàstica. De fet, les seves Meditacions van precedides d’una carta dirigida als professors de la Sorbona de París per a captar-se la seva benevolència. En realitat, el que obté són atacs, principalment de Pierre Bourdin, jesuïta influent, i de Gilbert Voët, professor de la universitat d’Utrecht. Va haver d’intervenir l’autoritat política per aconseguir que cessessin els atacs contra Descartes en les universitats holandeses, que l’acusaven d'ateisme i pelagianisme.
L'any 1644 apareixen, també en llatí, els Principia philosophiae: amb ells intenta oferir un manual de la seva pròpia filosofia, redactat a l’estil dels manuals que llavors s’utilitzaven. Els dedica a la princesa Isabel, filla de Frederic V, rei de Bohèmia i elector del Palatinat, refugiat llavors a Holanda, després de la batalla de la Montagne Blanche (1620). La princesa havia conegut i tractat a Descartes i mantenia amb ell correspondència sobre temes de filosofia; en les seves Cartes a Isabel, pot apreciar-se la moral definitiva cartesiana. L’interès d’aquesta princesa per qüestions psicològiques va fer que Descartes compongués en 1649 un tractat sobre Les passions de l’ànima, que és interessant per comprendre les relacions entre ment i cos en el seu sistema.
Durant els anys 1647-1649, apareixen les traduccions al francès de les Meditacions i els Principis i, en 1648, torna per última vegada a París, on va coincidir amb els tumults de la Fronda. En 1649 va acceptar no de molt bon grau la invitació de la jove reina de Suècia, Cristina, interessada en la seva filosofia des de 1646, a traslladar-se a la seva cort. (veure imatge).
El clima rigorós de Suècia i l’horari intempestiu - les cinc del matí- de les lliçons que havia de donar a la reina van acabar amb la vida de René Descartes, que va morir l’11 de febrer de 1650, als 53 anys d’edat. Després de la mort de Descartes, en les universitats holandeses començava el cartesianisme.

(Enllaç sobre el context històric en el que es desenvolupa la filosofia cartesiana:

http://www.geocities.com/alquibles/salvador/descartes.htm)

La filosofia de Descartes
1.- La teoria cartesiana del coneixement, el dubte metòdic i el cogito (Veure ampliacions en dubte metòdic i cogito i veure esquema del procés del dubte metòdic)
El nucli de la filosofia cartesiana és l’estudi del fonament sobre el qual es basa el coneixement humà, fins al punt que es pot dir que amb ell apareix l’epistemologia o teoria del coneixement com a tema central de la filosofia moderna. Quines són les veritats que podem conèixer amb certesa? Aquesta és la qüestió central del Discurs del mètode i, sobretot, de la primera de les Meditacions (veure text). Rebutjant la filosofia escolàstica i aristotèlica com incapaç de donar resposta a les exigències científiques de la seva època, Descartes s’inspira en les matemàtiques per desenvolupar un mètode que aporti certesa a l’esperit humà a totes les qüestions. Tindrà per certes només aquelles idees que s’ofereixin clares (certament presents a la consciència) i distintes (ben analitzades) a la consideració de la ment.
La recerca del fonament parteix del dubte (veure text i veure dubte metòdic). Motius del dubte són:
la poca fiabilitat dels sentits;
la possible confusió entre el somni i la vigília;
el geni maligne.

És possible, diu, dubtar de totes les percepcions dels sentits, perquè a vegades enganyen i, a més, als homes ens succeeix que en ocasions no sabem si el que ens passa és en somnis o estant desperts, amb el que el dubte abraça no només una determinada sensació, sinó la mateixa vida corporal en conjunt: pot ser que tot no sigui més que un somni.
Aquesta possibilitat de confusió entre el somni i la vigília també l'explora Calderón de la Barca, qui per la mateixa època escriu la seva famosa obra La vida es sueño, en la qual també es mostra la crisi de la cultura occidental després del Renaixement i la nova ciència i la resposta del barroc davant això.
D’aquest enorme dubte sorgeix temporalment una certesa: ni en somnis és possible dubtar de les veritats matemàtiques, segons les quals 2 i 3 fan 5 -també durant el somni- i un quadrat no pot tenir més de quatre costats. És a dir, és possible dubtar de tot el que es coneix a posteriori, però no sembla possible dubtar del que coneixem a priori. No obstant això, el dubte metòdic de Descartes busca una altra alternativa a aquesta situació: el geni maligne (veure text 1 i text 2).Ningú ens diu que sigui impossible que estiguem sotmesos al domini d’un déu maligne, «arter, enganyós i poderós» que ens confongui en allò referents a la certesa de les nocions matemàtiques. És a dir, la nostra naturalesa pot ser tal que ens confongui quan creiem entendre que quelcom és verdader o fals. També és possible, doncs, dubtar de la certesa de les matemàtiques. Amb tot, hi ha alguna cosa que escapa al poder del geni maligne i a la possibilitat mateixa que la naturalesa humana funcioni malament: si el déu maligne m’enganya, existeixo; si m’enganyo a mi mateix, també existeixo. En resum, el dubte porta a la consciència de pensar, raó per la qual Descartes afirma: «penso, per tant existeixo» (cogito, ergo sum) (veure text 1 i text 2 i veure també textos d'Agustí d'Hipona que són un precedent del cogito cartesià). Aquesta afirmació és indubtable, ja que el mateix dubte pressuposa l’existència d’un subjecte (d’un "jo") capaç de pensar. No és possible, doncs, pensar que no es pensa. Aquesta impossibilitat farà que, més endavant, Freud afirmi que és la base inconscient de les creences en la immortalitat: ningú no pot pensar la pròpia mort; solament podem pensar un cos mort, però mentre ho pensem seguim posant-nos com a subjecte pensant. Per tant, és també la base de les creences en el dualisme psico-físic. (Veure cogito i veure esquema del procés del dubte metòdic)


2 - el fonament del racionalisme, el criteri de certesa, la teoria de les substàncies i Déu

En el fet de pensar se’ns mostra, per intuïció o per raonament immediat, que existim. Aquesta és la primera veritat que el mètode del dubte cartesià permet trobar, i aquest és l’inici de la filosofia de Descartes, així com el fonament de la filosofia racionalista moderna: la immediatesa de la pròpia consciència o la subjectivitat; de les idees de les coses es passa immediatament al coneixement de l’existència de les mateixes. Coneguda, segons Descartes, la pròpia existència com a veritat primera i fonamental, se sotmet a anàlisi primer la raó per la qual s’accepta com verdader que «penso, per tant existeixo», i després la consciència mateixa de pensar, de manera que el subjecte es coneix com a substància pensant; de la primera anàlisi sorgeix el criteri de certesa o d’evidència: s’acceptarà com verdadera tota idea que sigui clara i distinta; de la segona anàlisi, que entre les idees del subjecte pensant destaquen les que Descartes anomena idees innates, que no procedeixen de l’experiència (que Descartes anomena idees adventícies) ni són simples imaginacions mentals (que anomena idees factícies), i en realitat són les úniques clares i distintes. D’elles destaca la idea de Déu, com a ser perfecte, de la qual -segons Descartes- l’esperit humà sembla que no pot prescindir.
Però no pot, sense més, acceptar qualsevol idea que se li presenti com evident: el geni maligne, incapaç de fer-li dubtar de la pròpia existència, sí pot confondre’l en qualsevol altra idea que li sembli evident. Ha de provar, doncs, que no pot existir un geni maligne entestat en aquestes tasques, sinó que l’home, i amb ell la raó humana, és obra d’un Déu omnipotent i bo. Descartes ofereix dues proves de l’existència de Déu en les Meditacions. La de la tercera Meditació és una versió de l’anomenada prova cosmològica (veure text); la segona, en la cinquena Meditació, és una versió de l’anomenat argument de sant Anselm, o prova ontològica (veure text). Provada l’existència de Déu, desapareix el dubte que podria originar un possible geni maligne i, amb això, qualsevol dubte respecte del criteri d’evidència. A més, la substància infinita de Déu serveix a Descartes com a teló de fons contra el que creu entendre la seva pròpia naturalesa: Déu -substància pensant infinita- i l’home -substància pensant finita-, però com ell, capaç d’abraçar totes les coses amb el pensament, és a dir, amb el coneixement.
Això té també una versió a la inversa: el verdader coneixement és el que s’efectua mitjançant el pensament. Per això, Descartes no admet que siguin els sentits els que ens comuniquen verdader coneixement del món, i així ho explica amb l’exemple del tros de cera (segona Meditació) que podem veure cremar fins a consumir-se del tot: només l’enteniment ens dóna una idea clara i distinta del que passa (veure text).
3 - existeix un món material fora del nostre pensament? el dualisme cartesià

D’igual manera, en general, només per l’enteniment podem tenir certesa que existeix un món material i quines són les seves característiques essencials. El món en principi el copsem mitjançant les idees adventícies, aquelles que sembla que ens arriben de fora a manera de representacions de les coses. Però, existeixen en veritat coses? Existeixen "realment" altres persones? No podria ser veritat el solipsisme que afirma que solament existeixo jo? No podem imaginar que tot sigui un somni? Creure en l’existència real de tals objectes ha de poder fonamentar-se en alguna idea clara i distinta. Per a això, suposa Descartes que són tres les possibilitats d’explicar que tinguem idees adventícies, que imaginem són representacions del món material. La causa de tals representacions pot ser:
1) un mateix,
2) Déu, o
3) els objectes materials.
No som nosaltres mateixos, perquè sentim que som passius i receptius sobre això; no és Déu, perquè ens enganyaríem, i ell seria responsable d’aquest engany, al creure, portats per una «fortíssima inclinació», que les idees procedeixen de les coses exteriors. Existeixen, doncs, tals coses externes i materials, almenys en tant que les percebem amb claredat i distinció; això és, com substància extensa (veure text). Vet aquí el dualisme de Descartes: només existeix substància pensant i substància extensa, però l’home és la vegada les dues coses. Així, doncs, Déu és la causa de l’existència en nosaltres de l’idea de perfecció i d’infinitud i és la causa de l’existència del món exterior, el qual, al seu torn, és la causa de l’existència en nosaltres de les idees adventícies. (Veure esquema del procés del dubte metòdic)

Descartes reprèn la distinció que ja havia creat Demòcrit entre qualitats primàries i qualitats secundàries i considera que solament podem tenir garantía de l’existència en les coses de les qualitats primàries, que són susceptibles de ser matematitzades. Les qualitats secundàries (color, gust, sabor... i, en general totes aquelles qualitats que solament són percebudes per un sol sentit), són considerades solament subjectives. De fet, segons el racionalisme cartesià, coneixem per la raó, no pels sentits. (Veure el famós text del "tros de cera")
4 - El mecanicisme cartesià.
La substància extensa és la naturalesa, formada per matèria dotada de moviment, que es manté constant, i unes lleis purament mecàniques que regeixen aquest moviment:
Llei d’inèrcia
Llei de la direcció del moviment (o privilegi de la direcció rectilínia)
Llei de la conservació de la quantitat de moviment
Aquestes lleis, segons Descartes, no només regeixen el moviment dels cossos, sinó també el dels éssers vius que són considerats com màquines. De fet, amb aquests tres principis, Descartes concep el món com una gran màquina que es comporta a partir del programa regit per aquestes lleis. Això es coneix amb el nom de mecanicisme. Els tres principis permeten prescindir de l’aparença sensible dels fenòmens i reconstruir-los racionalment, només a base de les seves propietats físiques i matemàtiques, de manera que la raó triomfa sobre l’experiència purament sensible i no matemàtica. De fet, tota la ciència moderna funcionarà així: prescindint de l’experiència sensible (no matematitzable) i reconstruint la realitat de manera racional amb ajuda de les matemàtiques.
Aquesta va ser una de les fites aconseguides per la creació de la geometria analítica. Amb el sistema de les coordenades cartesianes qualsevol trajectòria o figura geomètrica es pot reduir a un seguit de punts en les coordenades que es poden expressar mitjançant una equació: ja no cal "imaginar" (crear imatges visuals, per exemple) una figura geomètrica, ja que solament és el significat d’una equació, i això ja no deu res als sentits: és pura raó.

5 - El problema de la "comunicació" de les substàncies

Descartes va tenir dificultats per explicar com interactuen en l’home aquestes dues substàncies diferents, o com l’home és a la vegada ment i cos. Els animals, pura substància extensa, no són més que partícules materials en moviment, igual que el cos humà: però l’home és a més esperit, lliure i immortal segons la religió cristiana, que domina sobre un cos. Ha d’haver algun punt d’unió que expliqui la interacció entre ànima i cos en l’home, i Descartes va creure veure’l en el cervell humà, més concretament en la glàndula pineal. La debilitat d’aquesta solució al problema de la relació ment/cos serà el punt de partida de grans discussions en el cartesianisme posterior i en el mateix racionalisme.

LES REGLES DEL MÈTODE CARTESIÀ
Descartes proposa un mètode basat en el mètode matemàtic i que sigui universal, sigui quina sigui la seva aplicació o camp del saber a la qual es refereixi. La definició del que ell entén per mètode (camí) la podem trobar en la Regla IV de la seva obra "Regulae ad directionem ingenii":
«Així doncs, entenc per mètode regles certes i fàcils, mitjançant les quals el que les observi exactament no prendrà mai res fals per vertader, i, no emprant inútilment cap esforç de la ment, sinó augmentant sempre gradualment la seva ciència, arribarà al coneixement vertader de tot allò que és capaç.»
El primer avantatge que ens proporciona el mètode és, segons Descartes, evitar l’error. Però, a més de proporcionar-nos un conjunt de regles o procediments per deduir el que ja coneixem, pot aplicar-se a qualsevol nou camp del saber, de manera que el mètode permetrà que augmentem els nostres coneixements i descobrim noves veritats.
Les regles del mètode poden resumir-se en quatre preceptes fonamentals, enunciats per Descartes en el seu Discurs del mètode:



1. Primera regla: evidència

«No admetre mai com a vertadera cap cosa sense conèixer amb evidència que ho era: és a dir, evitar amb tota atenció la precipitació i la prevenció, i no comprendre en els meus judicis ni més menys que el que es presentés tan clarament i distintament al meu esperit que no tingués cap ocasió per posar-ho en dubte»
Descartes és un precursor del mètode basat en l’evidència. Només accepta com vertader allò evident. Però Què és evident? L’evidència es produeix només en l’intuïció, és a dir, en un acte purament racional pel que la nostra ment capta o "veu" (veu intel•lectualment, no pels ulls) de mode immediat i simple una idea. (En l’àmbit de les ciències formals contemporànies aquesta evidència equival al que s’anomena axioma, i les ciències formals –és a dir la lògica i les matemàtiques- cerquen els seus fonaments en sistemes axiomàtics. Per exemple, en la geometria plana o tridimensional l’enunciat "la distància més curta entre dos punts és una recta" és un axioma: no es pot demostrar, però és condició prèvia de tota demostració dins el camp d'aquesta geometria)
La intuïció és la captació intel•lectual immediata d’una idea. Immediat implica que no hi ha una cadena deductiva pel mig (intermediària) i, d’altra banda, que no hi ha barreja amb res sensible (cal que no sigui mitjançant els sentits o l’experiència que es capti aquesta idea). És a dir, immediat vol dir sense mediació (ni per medi dels sentis ni per cap altre classe de medi). ¿Com ho sé jo que existeix Austràlia (suposant que no sigui ni australià ni hagi estat mai a Austràlia)? Doncs ho “sé” (diríem nosaltres) perquè algú (que hi ha estat) m’ho ha dit. Això, doncs, és un coneixement “mediat”. Però, segons Descartes, fins i tot el que “veiem” ara mateix o el que “toquem” ara mateix és un coneixement mediat, ja que ha de passar per la mediació dels sentits i, per tant, ja no és immediat. Això està en relació amb la tesis fonamental en la filosofia, des de Descartes, segons la qual nosaltres no coneixem coses, sinó que coneixem coneixements; no pensem “coses”, sinó que pensem “pensaments”; no veiem, doncs, coses, sinó que veiem “visions”. Tot el nostre coneixement és solament coneixement d'idees. Les idees, d'aquesta manera, ja no són, com en la filosofia de Plató, realitats externes a la ment, sinó que són els continguts de la ment. En aquest sentit Descartes inaugura el que serà l'idealisme modern i acaba amb el realisme ingenu que creia de manera simple que coneixem "coses": però, no coneixem "coses", sinó que coneixem "coneixements" o pensaments (o idees) i, per tant, la ment sempre coneix solament continguts mentals.
Si el que és evident és el que és intuït, Què és el que la ment intueix? Doncs el que la ment intueix són el que Descartes anomena idees clares i distintes.

Ø Una idea és clara (s’oposa a fosca) quan podem advertir tots els seus elements sense el menor dubte.

Ø La idea serà distinta (s’oposa a idea confusa) quan aparegui clarament diferenciada, separada i retallada de les altres, de tal manera que no podem confondre-la amb cap altra idea..
La intuïció intel•lectual, doncs, es caracteritza per la seva indubtabilitat i exclusió total de l’error. Entre allò absolutament fals i allò absolutament vertader no hi ha terme mitjà. Quelcom és vertader o fals. Descartes exclou el coneixement que és únicament probable. La certesa, com a propietat fonamental del saber, exigeix la desestimació absoluta d’allò probable. El que no és clar i distint (evident) és confús i fosc i, per tant, cal que sigui rebutjat com a possible font de coneixement.
L’evidència, com a criteri de veritat, exigeix també que el coneixement es retregui als seus propis dominis i lleis, independentment del que (pretesament) existeixi externament a la nostra ment. No hi ha possibilitat d’experimentar una intuïció sensible. Això no existeix. Les idees que provenen de la sensació (idees adventícies) són sempre fosques i confuses.
Descartes va anomenar també "naturae simplices" o natures simples a les idees que posseeixen les característiques de claredat i distinció. Aquestes natures simples són conegudes intuïtivament i constitueixen els pilars sobre els quals es fonamenten les veritats o idees complexes.
Descartes només admet un reduït nombre d’idees simples (extensió, substància, pensament, etc.). La majoria de les nostres idees són complexes, per la qual cosa cal trobar la manera de reduir-les (reduccionisme) a idees simples i, per tant, evidents.

Descartes va tancant el cercle: les natures simples són, a més a més, idees innates, és a dir, idees que estan potencialment a la ment i sorgeixen amb ocasió de determinades experiències.
Les idees innates són posseïdes per tots els homes pel fet de ser racionals. No són idees que s’adquireixin a través de l’experiència o l’aprenentatge i tampoc depenen de la cultura o les condicions històriques. Són veritats evidents que es troben en les nostres ments, independentment del temps, el lloc i la persona que les pensi. Això, segons Descartes, era necessari per poder garantir un coneixement evident o cert.
Les idees innates garanteixen la veracitat dels nostres coneixements en convertir-se en el seu vertader i únic fonament. Elles mateixes no necessiten (ni poden) ser demostrades ja que cauen fora de la cadena de deduccions.
El primer motor immòbil que mou sense ser mogut –segons la metafísica aristotèlica- queda transformat en unitats simples de coneixements que són la base de tota demostració sense ser elles mateixes demostrades per res. Aquesta és, doncs, una altre de les transformacions fonamentals del pensament cartesià. El motor immòbil aristotèlic (extern a la ment humana i fins i tot extern a l’Univers) queda reduït en unitats simples de coneixement o idees innates en la ment del subjecte. Les idees (que segons Plató són l’autentica realitat i estan separades del món físic),són solament continguts de la ment del jo o del subjecte pensant. D’aquesta manera tot el fonament de la ciència i de la filosofia de la modernitat passa a ser el jo o subjecte.

2. Segona regla: anàlisi

«Dividir cadascuna de les dificultats que examinés en tantes parts com fos possible i com requerís per resoldre-les millor»
Qualsevol problema que haguem d’estudiar no és més que un conjunt vertebrat d’idees complexes. Analitzar consisteix –diu Descartes- en descompondre allò complex en els seus elements més simples, elements aquests que podran ser susceptibles de ser intuïts com a idees clares i distintes, això és: evidents.

Es tracta, doncs, d’un procés de reduccionisme i d’anàlisi dels problemes complexos en els seus constituents més simples. Reduïm (reduccionisme) el complex a allò simple i, en el mateix moviment, accedim des d’allò desconegut fins al que coneix: les idees innates.

3. Tercera regla: síntesi

«El tercer precepte, conduir per ordre els meus pensaments, començant pels objectes més simples i més fàcils de conèixer per ascendir a poc a poc, com per graus, fins al coneixement dels més compostos, suposant fins i tot un ordre entre els que es precedeixen naturalment els uns als altres".
Un cop que hem arribat als elements simples d’un problema cal reconstruir-ho en tota la seva complexitat, deduint totes les idees i conseqüències que es deriven d’aquells principis primers absolutament certs. La síntesi és un procés ordenat de deducció, en el que unes idees s’encadenen amb altres necessàriament. En el procés deductiu no sols reconstruïm el que és complex a partir dels seus elements simples i vertaders, sinó que ampliem els nostres coneixements amb noves veritats: del que es coneix (els elements simples ) accedim als desconegut mitjançant un procés ordenat i rigorós de concatenació d’idees.

La síntesi, doncs, complementa a l’anàlisi i ens permet avançar en la recerca de noves veritats.
4. Quarta regla: comprovació

«Finalment, el darrer precepte consisteix en realitzar en tot uns recomptes tan complets i unes revisions tan generals que pogués estar segur de no ometre res»
Es tracta de comprovar i revisar que no hi hagi hagut cap error en tot el procés analiticosintètic. La comprovació intenta comprendre d’un sol cop i de manera intuïtiva la globalitat del procés que s’està estudiant.

Així, es parteix de la intuïció i a ella es torna. Un cop comprovat tot el procés, podrem estar segurs de la seva certesa.
Conclusions
Quin és el problema d’aquest mètode? El problema fonamental està en el punt de partida del dubte metòdic: solament -diu Descartes- podem bastir coneixement a partir de proposicions que sapiguem (per intuïció o coneixement directe) que són absolutament verdaderes i, per tant, indubtables. Però... de què podem estar segurs? Aquí arrenca el dubte metòdic i, finalment l'únic punt de partida, a saber l’única veritat realment immediata: "cogito, ergo sum". Per això Descartes ha d’edificar tot el seu sistema filosòfic en una única veritat (la veritat del cogito: "penso, així soc"), com en un immens sistema axiomàtic.

Cal tenir en compte especialment el context històric i intel•lectual en que què Descartes elabora el seu pensament: ens trobem en ple procés de desenvolupament de la revolució científica: durant milers d’anys la humanitat ha considerat (ja que així ho semblen mostrar els sentits) que la terra és el centre de l’Univers i roman en repòs, mentre el sol, els altres planetes i les estrelles semblen girar al seu voltant. Però, des de Copèrnic, sabem -per la raó, no pels sentits que ens donen una informació equivocada- que això és al revés. Si fins i tot en les qüestions més senzilles els sentits s’equivoquen i solament podem saber per la raó -pensa Descartes-, caldrà desconfiar del coneixement sensorial i bastir tot l’edifici del coneixement en afirmacions realment indubtables; és dir, indubtables per la raó, com el cogito, no per afirmacions basades en els sentits. Així, doncs, la raó és la font i les idees innates de la ment són la base de tot coneixement, i aquesta és la base del racionalisme inaugurat per Descartes.










Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons. FiloXarxa 2004 Conceptes i textos filosòfics Jordi Cortés Morató i Antoni Martínez Riu. Construcció, disseny del web i traducció de textos al català: Jordi Cortés Morató